SABADELL, 1974 Enric Aguilar

La seva obra és fruit de la seva reflexió i contemplació del mar i els temes mariners. Una reflexió pastada en la realitat i en la vida del quotidià, a partir de la vida dels qui l’envolten.

EL BAPTISME DE LA FE

per Enric Aguilar

Tota representació on una persona vol expressar el que sent, el que viu,  és un exercici d’humilitat personal davant la vida que l’envolta i l’acceptació que n’ha de fer de la totalitat d’aquesta, tant en la joia viscuda com en aspectes més amargs de l’experiència humana.

L’acceptació i el reconeixement de tot el viscut, tant si és o no agradable, ens obre les portes del coneixement humà  i personal, on aquest ens brinda l’oportunitat que disposem totes les persones de conformar-nos tal com és, o decidir canviar la nostra percepció interna i els fets externs a un aspecte millor i més agradable de la vida més evolucionada.

A més coneixement que un adquireix del pensament humà, descobreix com funciona aquest i, segons les creences de cada persona, arribes a la conclusió  final de certesa on un ha d’adquirir la capacitat i l’hàbit d’abandonament amb plenitud a l’essencial de l’ànima i deixar que aquesta et mostri i t’indiqui el camí per saber donar llum, pau, amor i vitalitat al treball pictòric. Així doncs, esdevingui el sentit de servei a les persones, on els ompli el cor i l’esperit, gaudint constantment de l’obra i de les emocions viscudes en tot moment present, transcendint tot espai i temps.

És per aquest motiu el títol de l’exposició: “El baptisme de la fe”, perquè amb la fe un desplega les ales que permeten viure amb humilitat la veritable llibertat i la vida amb plenitud.

En aquests moments que estem vivint només em vénen a la ment les paraules de Sant Francesc d’Assis. (1181-1226 dc)

Senyor, fes de mi un instrument de la vostra pau.

On hi hagi ofensa, que jo hi posi perdó.

On hi hagi discòrdia, que jo hi posi unió.

On hi hagi dubte, que jo hi posi FE.

On hi hagi error, que jo hi posi veritat.

On hi hagi desesperació, que jo hi posi esperança.

On hi hagi tristesa, que jo hi posi goig.

On hi hagi tenebra, que jo hi posi llum.

Oh Senyor fes que no cerqui tant ser consolat, com consolar.

Ser comprès com comprendre.

Ser estimat, com estimar.

Perquè és donant que es rep, perdonant que s’és perdonat,

Morint que és ressuscitat a la vida.

LA PROFUNDITAT PICTÒRICA D’ENRIC AGUILAR

per Josep M. Cadena

Personalment enamorat del mar i de les barques que el sirguen ja sigui per a la pesca o amb motivacions esportives, Enric Aguilar (Sabadell, 1974) ha fet dels temes marítims els més importants de la seva activitat pictòrica. Primerament format a l’Escola d’Arts i Oficis vallesana i, a continuació, llicenciat per l’Escola de Belles Arts, actualment resideix a Castellar del Vallès, però les seves estades estivals a Menorca li serveixen per a endinsar-se en la seva vocació marinera i trobar en la costa –també la catalana, especialment la gironina– motius per a pintar escenes de calma i d’acció, amb les que la sensibilitat de tots nosaltres, fills de poblacions mediterrànies, connecta de manera eficaç.

Tant un parell de barques situades en repòs i vora de l’aigua a la platja del Canadell, com un noi prenent els primers banys d’abril a Palamós, són, a l’igual que molts altres episodis mariners que l’artista ens presenta, manifestacions que ens recorden circumstàncies que molts de nosaltres hem presenciat o fins i tot protagonitzat. I això és precisament el que ens permet dir que Enric Aguilar sap donar amb el seu art una transcendència vital a uns moments que, malgrat haver estat viscuts, potser no havíem encertat a valorar adequadament fins ara que els veiem captats i exaltats artísticament. I és que la pintura, quan és realment sentida com mitjà d’absoluta comunicació de sentiments, i a la vegada disposa d’artífexs dotats per a aquest art, com és el cas present, amplia considerablement la profunditat i amplitud de la nostra percepció.

Cal seguir amb atenció aquesta exposició d’Enric Aguilar, ja que els seus quadres, temàticament relatius al que ens és comú per proximitat al mar, van sempre més enllà del que superficialment expliquen i estan amarats de fonda reflexió. Això s’evidencia especialment en dues obres titulades Jo jutjoi Jo perdono, protagonitzades per una mà, que representen, respectivament, l’obligació de jutjar els fets i les persones d’acord amb la més estricta raó i la necessitat d’actuar amb generositat. El pintor segueix aquestes premisses i, contemplant la seva obra, ens estimula a seguir l’exemple pictòric que ens dóna.